ca l'enric, una fàbrica d'emocions

A Ca l'Enric hi arribem amb la motxilla buida. Tal com aquell que comença a llegir un llibre sense abans haver-se mirat la sinopsis o ni tan sols haver mantingut una conversa -res... ni de quatre paraules- amb el seu llibreter de capçalera. De no haver-ho fet així hauríem sabut que Ca l'Enric es troba en l'univers Michelin, que compta amb un bon feix d'excel.lents crítiques de reconeguts gastrònoms i infinits comentaris a la xarxa que es deleixen per asseure's a alguna de les seves taules. Però no!... Innocents de nosaltres pensàvem que "només" havíem anat per dinar-hi.

I obrim les portes de Ca l'Enric... Confirmada la reserva, apareix Joan Junca, un dels tres germans responsables de la direcció del restaurant, qui ens invita a conèixer els diferents espais de Ca l'Enric. Visita obligatòria és la bodega i la cuina. Llocs per on passen les decisions més importants del dia a dia. Tot i la seva modernitat, en quan al disseny, sorprèn les portes b/velles que han conservat per donar entrada a la bodega i ajuden a cuidar la seva delicada atmosfera. Les mateixes que creen una màgia especial quan Joan les obre i ens explica, de forma breu, l'historia de la família i de Ca l'Enric a través de l'original lampara que penja del sostre. Inevitablement la nostra mirada fuig cap als botellers, els que estan plens de referències conegudes i d'altres, algunes, que no tant. De mentres, en Joan ens explica alguna anècdota que ens fa percebre el seu elevadíssim nivell de cultura gastronòmica. I entrem a la cuina... on saludem amb la mirada l'Isabel i en Jordi, germans d'en Joan Junca. La feina és intensa i és a la cuina, precisament, on es palpa més el va i ve del servei.

Aquelles gairebé tres hores de dinar -tempus fugit- les recordarem, per anys que passin, com un dels plaers més grans que hem viscut mai, fins avui, al voltant d'una taula. No exagerem gens ni mica! Els germans Junca, i tot el seu equip, van posar-nos al plat una cuina d'altíssim nivell, un seguit de presentacions fantasioses i d'allò més imaginatives i una harmonització i originalitat en quan a vins que van engrandir el concepte maridatge.


I tot va començar amb els aperitius acompanyats de l'escumós La Balma -brut nature reserva- del celler Mas Bertran (Penedès).

Gratinat de macarrons.

Bacallà amb el cruixent de la seva cotna.

 Niu de guatlla (tacoyaki).


 Coca de vidre.

Paté de pollastre amb el cruixent de la seva pell.

Carbó de la vall de Bianya.

i... (per refrescar de la força del picant de la sala)... Dry tomatini.

I després dels aperitius... la proposta de plats.

Tàrtar de vaca (macerat) amb sotabosc de primavera i manzanilla en rama Solear 2016 del celler Barbadillo (Jerez).

L'hort de les mulleres i Flor de Muga 2016 del celler Muga (Rioja).

Suquet de riu i Pansa blanca (sense sulfits) 2014 del celler Raventós d'Alella (Alella).

Cocotxes de lluç i Giallo 2015 del celler Shobbrook Wines (Barossa Valley).

Taco de pollastre de pagès amb espardenya i Gies 2016 del celler Rodrigo Méndez (Rias Baixas).

Costella de xai i una garnatxa jove de la Serra de Pals (Empordà).

Llanut (formatge de la vall) i Guelbenzu EVO 2003 del celler Guelbenzu (Ribera del Queiles).

Pastanagues de l'hort dolç i Vinoceros muscat 2016 (Languedoc-Roussillon).


Nata amb maduixes.

Les tres llets i Perfum de Pansa blanca 2013 verema tardana del celler Raventós d'Alella (Alella).



La terra.

El volcà en erupció -que ens vam deixar de fotografiar- va posar el punt i final a aquest dinar memorable. 

Alain Senderens, a Le vin et le table, parlava que els maridatges entre vi i menjar no són mai definitius. Brindem, doncs, perquè sigui així i ben aviat ens puguem emocionar, de nou, tant com ho vam fer, fa un parell de setmanes, a la taula dels germans Junca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada