amb el desig que un infant hagi trobat una terra millor

 

Quan, fa cinc anys, uns servidors pensàvem en iniciar la nostra aventura blocaire ben poques preguntes del perquè van passar pels nostres caps. Les ganes de compartir tot allò que ens agrada van ser el nostre únic objectiu (i el fet de compartir poseu-lo entre cometes perquè mai hauríem imaginat que el nostre blog fos ni de bon tros el que és avui). Un blog que tenia la finalitat de ser un diari (gairebé) de caire personal s'ha anat convertint en un lloc per on hi passa molta gent. Tanta que, a vegades, ens fa un xic de por ser un família amb aquest grau d'exposició a la xarxa. Però el fet de no anar a buscar res més enllà del que ja tenim pensem que ha estat el nostre valor. Les nostres valoracions i opinions són i seguiran sent del tot lliures. Tan sols a vegades, mig tenyides per algunes de les circumstàncies que et porta la vida. Tal i com està sent aquesta llarga setmana.

És així com, tot i estar d'aniversari, portem uns dies que no ens podem treure del cap una imatge. Malgrat, en un inici, voluntàriament, pretendre obviar-la ens ha estat impossible. La crueltat dels mitjans i de les xarxes socials alhora d'oferir i tractar determinades noticies es més que reprovable. Si més no, i malauradament, el petit Aylan Kurli, de tan sols tres anys, ha servit per posar cara al drama dels refugiats sirians. Tenir un fill d'una edat similar posa encara més a flor de pell la nostra sensibilitat. La fragilitat d'uns pares que els porta a pensar que únicament ha estat l'atzar que ha volgut que el petit Aylan Kurli no fos el petit Guiu Galimany Sadurní. Aquesta nit veient el nostre fill feliçment bufant unes espelmes d'un pastís que li han posat davant seu els seus pares, uns pensen en quina realitat tan diferent està sumergit el seu fill (tan i tan diferent a la que ha tingut que patir el petit Aylan). Que només l'atzar i unes ments totalment malaltisses desposseïdes de cap engruna d'ànima han impedit que el Guiu Galimany Sadurní i l'Aylan Kurli compartissin potser algun dia una ciutat, una plaça, un carrer o, fins i tot un joc.

Avui, ens preguntem, una i altra vegada, el perquè escrivim i editem un blog que parla de restaurants, vins i llocs (gairebé) idil.lics mentre, dia rere dia, el món hi passen coses tan espantoses? El dia passa i no tenim resposta. Només les ganes de seguir-ho fent tal i com ho hem fet fins el dia d'avui. Mentrestant la tristesa segueix consumint els cors d'uns pares que segueixen sense treure's del cap l'imatge d'aquella platja turca. Però que, malgrat tot, celebren un aniversari amb el petit de casa i que no desaprofiten ocasió per col.laborar de la manera que sigui i per poc que puguin les seves butxaques amb alguna actuació que algun dia pugui fer d'aquest petit racó de món una terra més justa per tots.

Mai t'oblidarem, Aylan Kurli. Un dia tu serviràs per explicar al nostre fill (Guiu) la lluita i el sommi de molts infants que viuen perseguint un bri d'esperança i felicitat. Bufem les espelmes amb el desig que un infant hagi trobat una terra millor on viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada