175 anys d'etern repòs

Aquest és el primer post després d'haver rebut el premi a millor bloc vitivinícola de Catalunya de mans de la DO Catalunya. De ben segur sorprendrà a més d'un el tema que tractem avui. Però tal i com diu la nostra amiga Gemma Urgell (en un article recentment publicat al setmanari "el 3 de vuit") el vi ha de servir com excusa per fer camí. I, precisament, això és el que fa el nostre bloc avui parlant d'un dels barris de Vilafranca del Penedès. 

L'altra barri és el nom com popularment parlem dels nostres cementiris. Enguany, el de Vilafranca del Penedès celebra el seu 175è aniversari. Són quasi bé dos segles de ritus funeraris, de buits deixats per les persones que avui ja no hi són i d'elements escultòrics que han fet d'aquest espai un lloc d'interès d'entre tots els cementiris catalans i considerat com a cementiri significatiu europeu. Fa unes setmanes vàrem tenir l'oportunitat de fer una visita nocturna guiada a través dels seus carrers. Una manera ben diferent de redescobrir un espai tan conegut per a tots els penedesencs. Avui recordem algunes de les singularitats explicades entre espelmes i el misteri que es va crear aquella nit.

en pau descansin...
La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera (Real Cédula). Es parla que l'actual cementiri va ocupar l'espai d'un vell convent de frares caputxins. És doncs, l'actual sector 1, l'espai on trobem la capella (1878), la part més vella del cementiri de Vilafranca. 

El cementiri no ha estat estàtic. Al llarg dels temps, ha patit diverses ampliacions segons hagin estat les necessitats de la vila. De fet, a través de l'enumeració dels nínxols podeu intuir com aquests estaven disposats en tres pisos o nivells. Va ser, precisament, en posteriors ampliacions que el sector 1 va passar de tres pisos de nínxols a cinc. No va ser fins el 1876 que el cementiri va ocupar els terrenys colindants per construir-hi els nous sectors.

alçada original dels nínxols del cementiri

Sense moure'ns del sector 1, podem veure el sepulcres de dues de les confraries que convivien a la vila (1800) i, justament, aquestes van ser les que van iniciar l'activitat castellera a Vilafranca. M'explico. Aquells anys Vilafranca no disposava de colla castellera pròpia. Per aquest fet, aquestes confraries portaven les millors colles pel dia del seu patró amb l'objectiu de competir entre elles i oferir la millor diada possible a la vila. El folklore és un aspecte molt lligat a Vilafranca i no pot ser d'altra manera que arreu del cementiri hi trobem anècdotes en aquest sentit.    

sepulcre de la cofraria dels devots de la verge del rosari

Mentre seguim el nostre passeig pel sector 1 del cementiri ens trobem amb tombes de persones tan importants com: Eduard Vidal de Valenciano, autor vilafranquí d'obres de teatre i gran amic de Freeric Soler "Pitarra" (1838-1899), i de Maria Mory-Schneider i Jean Mory-Wenk, família vinícola suïssa que van establir-se a Vilafranca per comercialitzar internacionalment amb els vins penedesencs (podeu veure el celler de la família Mory a l'Esperit del Vi).   

la sepultura del reconegut autor de teatre vilafranquí

Un dels llocs més singulars del cementiri és el que s'amaga darrera el sector 2 i a la banda dreta de la capella. Aquest és el que acull les tombes de les persones "deixades de la mà de Déu". Aquí és on s'hi enterraven fa molts anys totes aquelles persones que no eren dignes de ser enterrades al cementiri cristià pels seus fets comesos en vida. És així com en cap làpida hi figura la creu de crist. Per sort, això avui ja són temps passats i el cementiri de Vilafranca és obert a tothom.

les gargoles de la capella del cementiri

Amb el pas dels anys i l'auge econòmic de la vila arriben els primers panteons al cementiri. Una manera més que tenien les famílies benestants de mostrar el seu poder. Amb el pas dels anys, poc a poc, el cementiri de Vilafranca s'ha anat omplint de panteons, sepulcres i petites capelles de les grans famílies de Vilafranca i comarca. Al llarg del nostre recorregut trobem una barreja d'estils artístics molt variada sobre aquests elements, des del gòtic passant pel neoclàssic fins arribar al modernisme. Obra de Josep Domènech i Estapà és el panteó, que ens fixem, de la família Ramon Marimon (1913). D'estil amb certs aires romànics presenta un triple sarcòfag alçat amb un àngel assegut i un important respatller. 

panteó de la família Ramon Marimon

De tots els panteons, un especialment brilla per l'història que amaga. Aquest panteó és el de "a Matilde". En primer lloc, i pels fans de la sèrie televisiva i vitivinícola Nissaga de Poder, aquest va ser el panteó on es va filmar l'enterrament de Mateu Montsolís. I, en segon lloc, aquest panteó és rellevant perquè hi descansa un dels principals impulsors del moviment noucentista a Catalunya, Eugeni d'Ors (1881-1954). L'escriptor, periodista i filòsof vilanoví en una de les seves visites a la vila va quedar fortament impactat per la bellesa del cementiri de Vilafranca i, més exactament, per aquest panteó dedicat llavors a una desconeguda Matilde. Amb el pas dels anys, Eugeni d'Ors va anar reforçant els vincles amb la vila fins al punt que va ser nomenat fill adoptiu. L'interès per aquella tomba, que el va captivar per la seva bellesa, el va portar a descobrir que la desconeguda Matilde no era ni més ni menys que una de les filles adoptives del seu besavi. Les circumstàncies van fer que l'ajuntament optés a enterrar, en el seu dia, Eugeni d'Ors al costat dels seus avantpassats i és així com avui descansa en aquest panteó del cementiri de Vilafranca.      
   
tomba "A Matilde" on hi destaca l'important treball del ferro

Les làpides són un dels altres elements artístic important d'aquest cementiri. Aquestes són el que les façanes són al poble. Al llarg del nostre recorregut en trobarem de ben diferents tant com les persones que hi descansen. En moltes d'elles hi han representats símbols que s'associen a la mort: la flor d'opi, l'àngel anunciador, ossos i calaveres, rellotges del temps, etc...   

làpida pintada a mà per Carles Munts

L'història d'un espai com aquest és molta i el passeig és converteix en un recorregut que costa posar-hi un final. Són molts els racons que et transporten a èpoques passades i, a la vegada, són tantes les històries a descobrir...

entrada a la sala mortuòria
Amb un epitafi posem el punt i final a aquest post. De la mateixa manera que nosaltres posem punt i final a les nostres vides terrenals. Així doncs, aparteu les pors, els tristos records i deixeu-vos endur per la màgia de visitar un espai com aquest. La seva visita val molt la pena!

un dels epitafis que podeu trobar al cementiri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada