Redescobrim la Vall d'Aran

Amb l'intenció d'evadir-nos de les preocupacions del nostre dia a dia escollim visitar el destí més allunyat del principat, la Vall d'Aran. La veritat que feia molts i molts anys que no visitàvem aquest raconet del nostre país. La distància que ens separa i el poc esperit que tenim pels esports d'aventura o l'esquí han estat sempre factors claus alhora de triar altres destinacions. Però, enguany, arrel de les riuades i els danys que va patir la Vall d'Aran va fer que ens solidaritzéssim amb aquesta terra i l'escollíssim per la nostra evasió personal.

un dels carrers del poble de Garós

Arribem a ple migdia a la capital aranesa, Vielha, amb l'únic objectiu immediat de trobar un restaurant on ens "mimessin", gastronòmicament parlant es clar. Les referències ens porten a trucar a la porta de Era Coquèla, un dels restaurants amb més bona crítica de la Vall d'Aran. Sense ànim d'entrar a detallar en el dinar (que no és l'objectiu del bloc), i perquè simplement us feu una lleugera idea, l'àpat va començar amb un ou cuit a baixa temperatura amb ceps, foie i escuma de patata i un caneló de foie, poma, pa especiat i iogurt. Sense paraules, oi? El seu punt fluix? els vins a copes. Però, darrerament, ja hi estem avesats. La restauració de casa nostra té un problema en aquest sentit que caldrà millorar en un futur i tenir previst que la gent pugui maridar cada plat amb vins diferents. No obstant, cal reconèixer que Era Coquèla disposa d'una amplíssima bodega, però que no està d'acord amb les possibilitats de fer un menú a copes. En qualsevol cas, aquest tema donaria molt de que parlar... no creieu? En fi, res d'això no esborra l'excel.lent dinar que ens van oferir i ens sumem als admiradors d'aquest recomanable restaurant.

zona comercial de Vielha

Tot i el mal temps, i la pluja que incansablement no deixa de caure, marxem d'Era Coquela per dirigir-nos a Garós, poble on ens allotjarem aquests dos dies, a la Peira Blanca. Aquest petit hotel ofereix una excel.lent relació qualitat preu i t'ofereixen una atenció i un tracte encantador. La decoració de la saleta d'estar té cert aire oriental i la música, que sona d'ambient, ens ajuden a passar les hores mentre a fora surt tímidament el sol de la tarda. 

exterior de l'hotel Peira Blanca

De cara la vesprada ens decidim per donar un tomet per Vielha, tot i les quatre gotes que segueixen caient. El recorregut pels seus carrers ens porta a visitar l'església de sant Miquèu, d'estil entre el romànic i el gòtic. Exteriorment, en destaca el seu campanar (1506) i la porta d'accés (S.XIII-XIV). Ja en els seu interior, és interessant apropar-se a veure el que queda del crist de Mijaran. Una de les peces més preuades de la vall i que hi han clares referències que hauria pogut estar realitzada pel mestre Erill, al qual se li atribueixen d'altres obres del romànic a la Vall de Boí. A mesura que avança la vesprada Vielha agafa més vida i van arribant tots aquells que han passat el dia fent alguna de les activitats de muntanya.

església de Sant Miquel de Vielha

Ja ben fosc, decidim anar cap a Bossots, on ens hi esperen la gent del restaurant Er Occitant. De camí, tot i la foscor, veiem els importants danys de les riuades. Encara avui, el soroll i la força de la Garona impressiona. Però més val deixar enrera aquests mal records i recuperar-ne els bons... És al mateix peu de carretera de Bossots on trobem el restaurant Er Occitant, la proposta gastronòmica d'aquesta nit. El restaurant està regentat per en Marcos Pedarròs (cuiner) i Núria García (sommelier). Ambdós aposten per una cuina de proximitat, que té molta cura del producte de casa. De fet són diversos els plats de la carta que combinen elements de la cuina aranesa amb tocs de fantasia i certa innovació per acabar de decorar els plats. Er Occitant ens ofereix un ambient molt acollidor, perfecte per finalitzar la primera nit a la Vall d'Aran.

una imatge més de Garós mentre faig temps abans d'esmorzar
el matí també pot ser un bon moment per repassar la teulada

La mandra i la son són ben presents al llarg de mig matí del segon dia i no són fins les 10,30h que ens posem en dansa. Amb la cara neta, enfilem el Port de la Bonaigua i direcció a Sort. Allà ens hi esperen les dues propostes del dia d'avui: un dinar al Fogony i una visita al celler Batlliu de Sort.

No podia ser d'altra manera, en el punt més elevat del Port de la Bonaigua (2072m), ens aturem un moment per fer les fotos de rigor i per entretenir-nos deu minutets amb els cavalls. Vaja, el que en diríem senzillament fer el "guiri". Al final, els deu minuts previstos s'acaben convertint en 45, però es que el paisatge bé s'ho val i és tot un privilegi veure's envoltat d'aquelles muntanyes.

vistes des del Port de la Bonaigua
la Rosa fent fotos als cavalls

L'arribada a Sort no deix de ser un pel caòtica per la quantitat de transit que ens trobem i és que la vila celebra dos aconteixements sonats: la seva festa major i la proximitat a la Grossa de Nadal. No us podeu imaginar el que deu seguir sent de rentable La Bruixa d'Or. Ni festa major ni grossa de Nadal, a nosaltres ens interessa el Fogony i anem directe cap al nostre objectiu. El restaurant regentat pel matrimoni de Zaraida Cotonat (cuinera) i José Antonio Rodríguez (al menjador) s'hi pot trobar una cuina delicada, que aprecia i estima el producte de proximitat i de qualitat i que no cerca les pretensions ni els esnobismes de les cuines més modernes. El José Antonio és una gran apassionat de la cultura gastronòmica i els vins amb el que coneix molt bé gran part dels productes de casa nostra. Al llarg de tot el dinar, ens acompanya d'interessants explicacions sobre els plats que ens ha preparat la Zaraida i es que el José Antonio és un pou de cultura gastronòmica. En els seus vint-i-dos anys d'història, el Fogony ha obtingut diversos reconeixements i després de tastar i gaudir de la seva cuina només podem dir que són molt més que merescuts.

Sense gaire temps a perdre en sobretaules, agafem el cotxe per anar a Batlliu de Sort amb l'intenció de visitar aquesta jove bodega que recentment han entrat al mercat del vins amb un interessant pinot noir, Biu. Tots els detalls de la visita us els explicarem ben aviat en un nou post.

El dia va acabar a Vielha, al restaurant Era Canaula amb una bona tapa de tupina i millors vins.

Vielha preparant-se per la nit

I arriba el tercer i darrer dia a la Vall d'Aran, el que dediquem a visitar els pobles propers a Vielha. La primera parada és a Betren, tot just al costat de Vielha. Aquí volem dedicar uns minuts a visitar la portalada d'entrar a l'església de Sant Esteve. Val molt i molt la pena parar-hi atenció i fixar-se en la seva decoració.

detall del magnífic treball de la portalada de Sant Esteve

Seguim direcció per la carretera direcció a Arties. Aquest és un dels pobles més pintorescs de la vall. Les seves esglésies, Sant Joan, d'estil gòtic, i Santa Maria, a cavall dels estils romànics i gòtic, són un veritable reclam pels turistes. També, les grans cases senyorials d'Arties són un dels atractius del poble i que ens mostren el tipus de construcció aranesa.
     
el pas de la Garona per Arties
detall d'unes les cases senyorials d'Arties
església  romànica de sta Maria d'Arties del S.XII-XIII

A mesura que avancem cap a la nova parada, Salardú, ens adonem dels importants danys de les riuades, ara si a ple cop de dia. Són diversos els trams de carretera que l'aigua va arrossegar i el treball dels aranesos per la reconstrucció és intents a tots i cadascun d'aquests trams. Arribats a Salardú visitem l'església de Sant Andreu, una autèntica joia del romànic tardà i amb elements del gòtic (S.XII-XIII). Antigament, la vila de Salardú estava fortificada i disposava d'un castell, exactament on hi ha actualment l'església de Sant Andreu. De fet, el campanar que veiem avui havia de correspondre a una de les antigues torres del castell.

vistes del campanar i l'església de Sant Andreu

Ja en l'interior de l'església de Sant Andreu hi trobem una de les joies més importants de la Vall d'Aran: les pintures murals del S.XVII que adornen el presbiteri i una talla del Crist de Salardú del S.XII. Aquest Crist és una de les talles romàniques policromades que es conserven millor de la vall.

imatge del Crist de Salardú
detall de les pintures en el sostre de la nau principal de l'església de Sant Andreu

Sortim de Salardú per agafar direcció a Talarn. Allà ens hi espera en Raúl Bobet, del celler Castell d'Encús, amb ell vàrem acabar aquesta petita escapa per la Vall d'Aran. Podeu veure el post que vàrem fer de la visita aquí.  

els campanars dels pobles de la vall són protagonistes de luxe del paisatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada